Bona tarda autoritats, mares i pares, alumnes, professors, amics i companys tots. Primer de tot, dir que em dirigeixo a tots vatros en nom d’estos estudiants aquí presents, i què jo no sóc més que el seu particular representant a efectes oficials i a qui clamen a temps parcial en les juntes d’avaluació.
Bé, després de les moltes experiències viscudes, de les moltes anades i vingudes de la vida, estem tots aquí reunits celebrant que hem acabat un període més de la nostra vida estudiantil. Però crec, i suposo que molts dels meus companys també, que esta no ha sigut una etapa qualsevol. No ho ha sigut, definitivament. Quin encert, aquests anys del Batxillerat han coincidit amb el nostre despertar com a persones, com a éssers que, en un futur, hauran de sustentar el país, un país que en aquest moment està tocat. Prometem fer-ho tot el millor que sapiguem, però no podem oferir-vos res segur encara, només paraules sobre paper banyat.
Molts recordarem encara la primera visita que vam fer a l’ Institut: era un dia de festes de maig del 2009, quan des de l’escola (la que està a l’altra part del carrer i que ara ens sembla tant distant) es va decidir “atemorir-nos” una mica més duent-nos a conèixer la nostra pròxima parada. Recordo que el pati ens pareixia enorme, i la distribució de les aules un laberint pitjor que el d’Ariadna i Teseu. Els primers dies de curs no trobàvem res, tot ens semblà estrany, desconegut. Arribàvem a casa amb la motxilla carregada de llibres i deures per fer. Però això formava part de la maduresa, del fer-se gran, del saber conformar-se!
I què dir dels pares, eh? Aquells pares que van ajudar-nos (i encara ho fan, més des de la barrera) en aquells dies d’incertesa, d’angoixa i de malestar? Aquells pares, que sou vatros, van advertir-nos des del primer moment del què ens jugàvem, allà a l’altra part del carrer. I molts vau ser els que vau ajudar-nos i escoltar-nos en els moments durs, i els que ens vau ajudar a aixecar-nos en el camí que va ser (i és) l’ institut.
Els professors també són un altre món. Els primers messies en ensenyar-nos i guiar-nos en el nou món on entràvem. Aquella màxima dels mestres de l’època: “Allà éreu els més grans, però aquí sou los més menuts” es repetia fins la sacietat, però la cosa no era de broma. Gens ni mica. Una jungla de cement on tot valia i on els mestres, qui més qui menys, ens salvà d’alguna “colleja” o clatellot d’un xiqüelo més gran. Els primers anys, us vau fer indispensables, després, suposo que com és natural, vau deixar-nos fer a natros mateixos i vam esdevenir més autònoms. Però aquí ja teníem el “pavo” a casa, i tot ens donava, més o menys, igual. Alguns de vatros, potser també dels que no estan, us preparàveu les classes amb tota l’alegria del món, tot i que després el vostre esforç no sempre era correspost. Us demano, en nom de totes i tots, les més sinceres disculpes.
És per això que avui no només ens graduem natros, els alumnes, sinó també els esforçats pares i mares que han invertit hores i temps en la nostra educació i més encara els professors que han fet que esta etapa pugue ser viable i completa. Dir més que res que avui també acaben una etapa de la vida Juan José Tomàs, aquí present, i que porta més de 35 anys en el món de l’ensenyança, i Salvador Alonso, que ja al desembre celebrava el Nadal amb la jubilació. Per a ells també avui és un dia de goig. O no….
Recordar, aprofitant que estic aquí dalt, a tots aquells mestres que hem tingut i que per raons vàries ara no hi són, com Juan José Belsa, Vicent Landete, Amparo Gadea, Elvira Zapater, María José Cabanillas, Joan-Josep Sancho, José Luís Sanmartín, Joana Toro i molts més que segur que ara em deixo. Enviar des d’aquí una efusiva abraçada a Agustí Reverter, qui tantes classes de socials ens ha impartit (i de qui desitgem que en puga fer moltes més).
Amics, amigues, mares i pares, autoritats, dir, finalment, que aquesta celebració no acaba aquí. Ara queda més festa, Mallorca i després tot l’estiu per davant. Però això sí, com dirien les nostres iaies, “En coneixement, fill meu!”. I recordeu, natros som la promoció de les PAU que superà la catáfora, és a dir, per qui no ho sàpiga, el pronom que ve al davant de l’avançada. Esperem aconseguir un futur prou substantiu del que totes i tots us pugueu sentir orgullosos i orgulloses.
Jordi Sancho Parra, delegat 2n de Batxillerat curs 2014/2015
